Text i imatges de la xerrada i visita a l'exposició de Floreal
Text llegit durant l'acte per Thérèse Fournier: “Floreal, del carrer Palamós als Champs Elysées”
Ens havíem traslladat a la casa alta i estreta de Caritat 40, i el matí de febrer amb una tramuntana que retalla l’ombra i la llum, Pep Pol el meu marit em diu:
-Anem a fer el vermut a casa del meu amic Floreal.
Només calia baixar el carrer de la Caritat, prendre a dreta el de la Font per anar a raure invariablement al carrer Palamós que s’enfilava fins a una mena de no man’s land, avui la Plaça de Floreal, amb un giratori de vegetació i la seva bandera.
Però més de trenta anys enrere, el 1984, “Floreal, artista i agitador cultural”, com resa la llegenda del giratori, vivia en carn i ossos a la petita casa baixa vorejant el terreny vaga de l’Avinguda d’Espanya que porta als supers-stops, Llafranc i Calella.
*
Darrera la porta enreixada s’apressa un ramat de grans gossos que borden al seu ritme i sense massa convicció. Els apartem i tanquem la porta del jardí: Zouc, Carly, Aitor, els pastors belgues, ens miren mentre passem. Too much el matí immens dels Pirineus ens encalça. A l’esquerra s’obre el finestral del taller. Tot està en calma. Travessem la terrassa i entreobrim la porta sota l’arcada!
Després de la llum de la tramuntana, l’interior és fosc.
Un home pentinat a la Velàzquez ens mira amb els ulls brillants, els braços oberts. Esclatant de riure ens convida a entrar:
- Entri! Entri! Quin gust!
A les onze d’aquell dia de febrer vaig entrar a l’univers de Floreal.
*
A Floreal no li agradava viatjar, i una vegada instal·lat a la casa familiar de Palafrugell, retornat de l’exili, no desitjava haver de sortir més que per algunes rares incursions pel món –per amistat a cal Joan de l’Arc a la plaça Nova, o professionals, fins a Mèxic, i sempre guiat per la seva inseparable Joëlle que li va permetre, gràcies a la seva cura constant i plena, desenvolupar tota la mesura del seu art.
A la seva llar, és on l’artista vivia i treballava, en un passar constant de la casa al taller –una desena de passos com a màxim, distància que traspassava per una causa superior: l’art.
*
A la casa les matinades, els bons repassos, la cridòria de la canalla, les discussions amb els amics entorn de la tauleta i els petits vasos de vi a la vora de la llar, -el visitant sempre era benvingut, la paraula una gimnàstica quotidiana-, a la casa la lectura dels diaris, el “Libération” francès, “El País”, els llibres d’art fullejats, amb el seu predilecte “Diccionario ilustrado de la muerte” de Robert Sabatier, a la casa el bufet elevat amb els dos batents que donaven... sobre la tele! A Floreal li encantava mirar la tele, perquè la pantalla li parlava del món, i el que més l’interessava era la marxa del món i dels humans del que es deia “enamorat” i pels que sentia tanta tendresa, malgrat que la seva mirada era dura i no mancada d’ironia.
*
Però la seva vida domèstica i social recuperaven el sentit en la creació: deu passos vers el taller d’artista replè de tot el que es pugui imaginar, i una vegada havia atrapat la idea, amb el projecte al cap, un munt de croquis i dibuixos preliminars, de perspectives i de punts d’atac plovien a la seva taula de treball i li permetien madurar l’obra. I quan estava madura, l’executava en un temps rècord com ho certifica el tret ample i rítmic del seu pinzell, l’estocada després de la faena a la corrida.
*
Així era a cal Floreal: a la petita casa del carrer Palamós, cada dia, l’artista escoltava el món per transcriure’n el missatge.
I Floreal no anava mancat d’idees revolucionàries. Sabent que jo publicava “L’Olivier bleu”, primera novel·la de la meva trilogia àrab (1), em va proposar de pujar el pendent dels Champs Elysées, pujat sobre un burro, amb els cistells plens de llibres. Una escena pendent de representar.
Thérèse Fournier.
Traducció del francès de Cristina Badosa Munt
