Temps fugit, d'Eduard Bigas

EDUARD BIGAS I EL TRÀNSIT DE LA REALITAT

L’Eduard Bigas veu coses que l’altra gent no sabem veure. Segurament, perquè no sabem mirar o potser perquè no en tenim el secret; el secret de saber mirar amb profunditat i saviesa, vull dir. Els seus éssers em produeixen la mateixa  fascinació que vaig descobrir en observar les capses secretes de Joan Ponç, tot just entrats els 80.

Sense  estar íntimament lligades, sí que ambdues obres, les de Ponç i Bigas, apel·len al mateix mon, aquell que viu dessota les coses i els paisatges. Ens descobreixen allò que els altres no sabrem mai veure, perquè no ho sabem mirar. Podríem parlar de la realitat tel·lúrica que apareix dessota els éssers i els objectes quan escrutes les seves essències ocultes.

Em voldria centrar en els dibuixos que ha realitzat a propòsit per a aquesta exposició, basats sobretot en l’edifici La Económica, dissenyat per Rafael Masó. El Tríptic Rafael Masó. Tinta, te i collage. El ovals blau marí –que usava Masó- diu Bigas que “catalitzen” i donen “harmonia” al conjunt. Aquí la mirada del pintor amb els estris a la mà per treballar amb tinta el paper. Els ovals són això que diu el nostre artista, sí, és cert, però també són molt més: l’entrada a un món desconegut que existeix més enllà del visible i potser fins i tot del real.

A la manera d’un modernista estilós com Masó, Bigas situa les seves figures “humanes” (la “económica”, “els obrers” i “el comerciant”) adherits a l’edifici, com les gàrgoles que tant fascinaven als poetes i pintors catalans de finals del segle XIX i inicis del XX. Si bé és evident que estem en d’altres èpoques i que la contemporaneïtat és el marc artístic en el qual Bigas es mou, no podem evitar de sentir molt a prop l’esperit de l’irreal que transportava els autors d’aquella època a delir-se en els misteris que no es veuen a simple vista.

Un dels grans conceptes en què es mou l’art, des de sempre i des de totes les èpoques, és la concepció de la realitat, i en Bigas és un mestre en l’aproximació silenciosa al món. El mira, el recrea inusitadament, oferint als nostres ulls la novetat d’una mirada que sap mirar, que sap on trobar el secret únic i exclusiu de cada cosa, i així, demiürg alat, fa de trànsit necessari entre la realitat i nosaltres, espectadors sovint al·lucinats.

GERARD PROHIAS