Pintura

enriciglesias01
Iglesias, Enric

De formació autodidacta, inicia la seva trajectòria com a pintor artístic l’any 1990. El seu estil, personal i eclèctic, aprofita el coneixement dels materials fruit de la seva professió de pintor i decorador i pren la seva temàtica de l’entorn paisatgístic de l’Empordà , especialmente el món marítim. Des de l’any 1975 resideix a Palafrugell. La base de la seva obra rau en l’anomenada técnica mixta que, anant més enllà del pigment, barreja materials de les més diverses procedències i desdibuixa les fronteres entre els àmbits d’expressió artística: pastes, argil·les, ceres, fustes, objectes trobats i fins i tot matèria orgànica configuren un món de relleus i textures que situen l’artista en la tradició de Tàpies i Barceló. L’ús d’aquests materials, que podríem qualificar d’ “humils”, i l’elecció, conscient i constant, de dos motius bàsics com són el peix i la gastronomia no són pas fruit de l’atzar, sinó tota una declaració de principis de l’artista, que s’inscriu en la concepció popular, democràtica, de l’art1. (text d'Eva Montagut).

Si en voleu saber més cliqueu aquí

Pintura Catàleg d'artistes

jaumelaporta00
Laporta, Jaume

Jaume Laporta va néixer a Barcelona el 1940 en una família amb una llarga tradició artística. Va començar a pintar quan tenia 14 anys.  El 1957 inicia els seus estudis a l'Escola d'Arts de la Universitat de Barcelona, on estudia escultura i pintura, finalment es llicencia en l’especialitat de pintura. 

En la dècada de 1970 Laporta s’estableix a la  Costa Brava, atret per la singularitat i la bellesa del paisatge mediterrani. Mentre dibuixa a la platja, el 1981, decideix  que a partir d'aquest moment es dedicarà a la seva habilitat creativa per captar el món mariner amb el major realisme artístic possible. En les seves pintures a l'oli i pastel, Laporta intenta mantenir una sensació de realisme mentre juga amb la pintura i les brotxes evitant una excessiva fidelitat a la realitat. 

El treball de Laporta és àmpliament exhibit i recollit a tot Espanya, a Barcelona, Madrid, València, Castelló, Girona;. i  també a l'estranger,  al Regne Unit, França, Alemanya, Suïssa, Andorra i Portugal, entre altres països.  Les seves pintures es troben en nombroses col•leccions públiques i privades.

 

L'EXPOSICIÓ

L'habilitat de Jaume Laporta per captar les formes, tant en la figura humana com en els elements arquitectònics, és de gran categoria. Aixeca i construeix amb seguretat, gràcia i fermesa. Peró a més aconsegueix en el conjunt dels quadros -fruites, veles llatines, cordes marineres- un àmbit daurat que els dóna preséncia i el sentit de permanència que té la vida. La millor llum de Laporta és la dels capvespres, aquella que no s'imposa per la força sinó per la carícia. A través d'ella el seu precís realisme, tendent a mostrar que el temps és el gran devorador de tot el que existeix, fa que ens adonem del millor de l'esperit de l'artista. La seva obra és com la sal marina que converteix en aspres, però imprescindibles, les cordes a les barques. (texte de Josep M. Cadena).

Pintura Catàleg d'artistes

annallimona01
Llimona, Anna

Anna Llimona Broto. Artesana per herència familiar i professió. Dedicada molts anys a la  restauració de mobles, vaixells i a l'artesania naval. Es considera autodidacta de naixement. Rebusca i agafa tota mena de fustes, que la gent tira, als contenidors i a les deixalleries, li encanta poder donar vida a una porta d'armari, que algú ha llençat perquè ja no li fa servei i convertir-la en un quadre. La platja i els temporals, li regalen sovint un món de tresors...trossos de vaixells, pedres, pedretes de colors, petxines i cargols, que utilitza per fer les seves obres i amb elles ens dedica tot un món especial, perquè nosaltres ho gaudim.

Pintura Catàleg d'artistes

mercelluis
Lluís, Mercé

Artista empordanesa nascuda a Palafrugell - Girona - i gran dibuixant. La seva obra -com la d'altres grans artistes empordanesos com Dalí i Pla- és assotada pel vent de la Tramuntana, i li dóna un toc de genialitat i frescor. Mercè Lluís pinta en els seus olis la societat actual amb les seves presses, l'estrès i el frenesí de les compres i el consum.

Pintura Catàleg d'artistes

Sergio_Mansberger
Mansberger Lorda, Sergio

Sergio Mansberger Lorda nació en Lyon (Francia), de padres españoles. Ha residido en Polonia y Holanda, dónde aprendió a ver. Su formación es fundamentalmente autodidacta, si bien frecuentó en Madrid el estudio de su tio, el pintor Enrique Mansberger Amorós, otros talleres artísticos, el Círculo de Bellas Artes y está en posesión de un diploma de ilustrador. Su obra abarca diversos estilos y materiales: óleo, acrílico, pastel, rotulador, lápiz, etc.

Pintura Catàleg d'artistes

cuadro
Melms, Kristin

Kristin Melms, alemanya, mestressa de casa, jubilada, resident a Espanya. Dóna classes de pintura. També ha fet treballs a casa d'oli /collage sobre fusta.

Pintura Catàleg d'artistes

America_Perez
Pérez, América

Con mi sencilla obra sólo quiero transmitir lo que en ese momento necesito y lo que enriquece mi autoestima. Intento reflejar, por ejemplo, mi interés por la pintura de la naturaleza, entremezclando colores, con un estilo un tanto surrealista, es decir, además de valorar la perfección que engrandece este género pictórico, encuentro no sólo bello lo perfecto, sino que también hay cierta belleza en la extravagancia y en la imperfección. Cuando hago un cuadro es porque siempre me transmite algo con lo que yo conecto y me hace verlo de manera distinta. Para mi es algo enriquecedor y muy gratificante el poder transmitir a través de mis cuadros mi forma de ver la pintura. Gracias por darme esta oportunidad tan positiva y que me ayuda tanto anímicamente.
América Pérez.

Pintura Catàleg d'artistes

tanopisano
Pisano, Tano

(Text escrit originalment en castellà).

Sóc pintor: res més! Sempre he pintat. No em considero un artista (no m'interessa). De la pintura tinc una necessitat física i mental, els intel·lectuals diuen que la pintura està morta. 

O sigui que jo també (Sic!). 

Criminals! 

Quan dic: jo pinto, em miren com una troballa arqueològica. 

En els darrers 70 anys han nascut altres llenguatges: fantàstic! Però per què negar la Pintura? 

Per exemple el cinema, que conté tants llenguatges, mai l'ha negat, és més, s'inspira en ella. 

A aquestes noves llengües els falta la tradició artesanal, no es pot parlar de mètode, de tècnica, i així doncs els crítics quan parlen de les obres no escriuen ja sobre els mitjans expressius, ¡sinó només sobre el concepte! 

Els intel·lectuals purs han decidit que tots podem fer art, que tots tenim alguna cosa a dir i que en conseqüència som tots artistes, per això les complicacions tècniques de la pintura, escultura, etc. no serveixin per a res. Serien només un obstacle per expressar el concepte. 

I si en la música s'eliminés la tècnica? 

Llavors, si tots som artistes, per què Louise Bourgeois ven una obra seva per 10 milions d'euros i un mecànic o un fruiter no? 

Louise Bourgeois: un concepte! Per exemple, una habitació on en el centre hi ha una guillotina: estèticament no hi ha cap problema. Simplement és una habitació bruta amb una guillotina bruta. 

El concepte és: la guillotina fa un tall entre el seu passat a la vella França i el seu present als Estats Units. 

Però a qui li interessa aquest personalíssim* concepte? 

Ètica i socialment, què vol comunicar? Per no dir estèticament. Podia fins i tot dir que la guillotina serveix per tallar un camembert de Normandia o tallar en rodelles un pernil de Bayonne. 

I per què cada un d'aquests conceptes ha de ser explicat? 

Llavors jo, Tano Pisano, què faig? Segueixo pintant? 

És clar que segueixo pintant! Als nassos d'aquests stre ... ganoff. 

Direu que estic enfadat; és clar que estic enfadat: fa 50 anys que pinto, que he tingut també altres oficis per no perdrem en el comercial, i ara em diuen: no, estimat, la pintura està acabada (Has been). 

Però jo vaig sempre més cap enrere per sentir-me més modern. La voluntat de reconstruir un llenguatge pictòric destruït per la classe intel·lectual. Cal aprendre de nou l'alfabet pictòric per reutilitzar aquesta llengua meravellosa, tornar a la senzillesa. 

La senzillesa no provoca escàndol, ni moda. 

Com mediterrani la senzillesa m'obliga al volum, a la densitat. 

Penso en Roberto Longhi: "... cada vegada que l'art pateix una saturació històrica, la densitat se li afegeix combinant o imposant-se a la recerca del moviment, per dir-ho amb claredat, és el que representen els Grecs davant els Egipcis, el Gòtic davant el Romànic, l'arquitectura barroca enfront de la del Renaixement ... al cercle el succeeix l'el·lipse* ". 

Jo formo part del cercle. 

Com italià segueixo l'escola que va de Duccio a Masaccio ia Sironi, de Morandi a Burri. 

Per a les modes contemporànies la referència a la tradició està considerada acadèmia (opinió molt romàntica i molt acadèmica). 

La pintura és tradició i memòria. 

Defensar la pintura per al pintor és la seva dignitat d'artesà. 

La protecció d'una cultura nacional negada per un internacionalisme d'avantguardes que pretenen representar elles soles la nostra època. 

No sóc un lamentable nacionalista, però culturalment si. 

Sebastiano del Piombo i Antonello dóna Messina o Boccioni i Burri podien ser només italians. D'altra banda, com Dürer i Grünewald només podien ser alemanys. 

El problema és que avui es consagra* només el soroll i les ganes d'escandalitzar (epatar a l'original) 

Epatar a qui? ¿Als nous rics? 

Epatar amb òrgans sexuals i sang per tot arreu? 

Els nous rics i la classe benestant no necessiten això. Podrien acostar-se  sense por a la veritat, a la senzillesa, a la poesia. 

Els intel·lectuals que defensen aquesta forma d'art que porta a l'aridesa del "cretinisme patològic" explicant a través de "mastrurbacions intel·lectuals" encara més àrides. 

Sembla que assistim a un conflicte. Vanguardia contra Acadèmia. Però quina Acadèmia? 

Això servia, i tampoc massa, en els temps de Manet, quan es deia que Ingres era Acadèmia. 

"No hi ha un pintor més modern que Ingres" (Picasso). 

El conformisme d'avantguarda empeny a pintar quadres enormes amb colors que degoten cap avall i cal·ligrafies de bon gust o que provoquen disgust. 

Pintura dóna cavallet monumentalitzada *. 

S'ha intentat intel·lectualitzar la pintura fins a destruir-la. 

I després hi ha les instal·lacions que com deia Gombrich: "Tenen l'esperit de bromes d'estudiants" i demanen una participació de públic disneylià. 

Tècnicament l'instal·lador és un bricoleur

Les musiquetes d'avantguarda, sempre iguals en les performances, els vídeos, els documentals televisius d'art, són com les músiques que se senten sense que ens n'adonem als restaurants de luxe o a les pizzeries, on l'etern fons de les quatre estacions de Vivaldi ens castiga monòtonament. 

Que en les pàgines culturals dels diaris es parli només de Francis Ford Coppola o Michael Jackson; que no es parli d'art sinó que s'anunciï només el que ha fet tal, que aquí o allà exposa tal altre, que el mercat proposa allò altre ... 

Que es parli de pintors occidentals influenciats per filosofies orientals, i de xinesos, de moviments impressionistes, expressionistes, etc., Té un resultat dubtós. 

La cultura americana que segueix fascinant a tots els vells stre ... ganoff del 68 que es consideraven maoistes i llegien a Charlie Brown. La poesia que ja no interessa a ningú, etc. 

Les ganes i el plaer de dibuixar una poma. Aquest és el resultat!

TANO PISANO

*Traduccions literals del text original en castellà.

Si en voleu saber més cliqueu aquí

EXPOSICIÓ DRACS

Pintura Catàleg d'artistes Fotografia