Pintura

116TormoEva.JPG
MÉS BLAU QUE MARÍ

Acrílic s/ tela
82 x 61 cm

MontseGilMarti
Munn, Gilda

Gilda Munn (Barcelona, 1974) és un dels alter ego de Montserrat G. Martí. Va passar per les Arts Aplicades i Oficis Artístics i més tard per una especialitat d'il·lustració. Ha fet exposicions individuals i col·lectives a Girona, Barcelona i Palafrugell. A part de treballar en la seva obra pictòrica, ho fa  puntualment al món editorial com a il·lustradora.

Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

 

Pintura Catàleg d'artistes Tècnica Mixta

America_Perez
Pérez, América

Con mi sencilla obra sólo quiero transmitir lo que en ese momento necesito y lo que enriquece mi autoestima. Intento reflejar, por ejemplo, mi interés por la pintura de la naturaleza, entremezclando colores, con un estilo un tanto surrealista, es decir, además de valorar la perfección que engrandece este género pictórico, encuentro no sólo bello lo perfecto, sino que también hay cierta belleza en la extravagancia y en la imperfección. Cuando hago un cuadro es porque siempre me transmite algo con lo que yo conecto y me hace verlo de manera distinta. Para mi es algo enriquecedor y muy gratificante el poder transmitir a través de mis cuadros mi forma de ver la pintura. Gracias por darme esta oportunidad tan positiva y que me ayuda tanto anímicamente.
América Pérez.

Pintura Catàleg d'artistes

MRosa_piqueras
Piqueras, M. Rosa (Romy)

Barcelona, 1952.

Va seguir estudis a  l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis artístics de Barcelona, la Llotja. Viu a Palafrugell des de l’any 2005, i és a Palafrugell on va tornar a pintar a partir de l’any 2008. Des d’aleshores continua participant en tallers i cursos de formació per anar-se enriquint artísticament i tècnica.

"L'olor dolça d'Àfrica, la calitja gairebé perpètua de les Bissagos a Guinea Bissau i els colors del riu Congo, van impressionar els meus sentits fins al punt de quedar gravat el més mínim detall. Aquells cansats vaixells mercants van ser casa meva en els viatges a  Sud-amèrica, Àfrica o Austràlia. Els capvespres i albes a la recerca de les primeres i darreres estrelles que aquells marins amb els quals vaig conviure, portaven a l'horitzó per dibuixar, després de breus càlculs matemàtics, un punt en una carta en blanc i assegurar que estàvem allà, em van deixar una empremta que intento plasmar en la meva pintura. Tant de bo l'hagi aconseguit. Van ser anys feliços... "

M. Rosa Piqueras

Si en voleu saber més cliqueu aquí

Pintura Catàleg d'artistes

tanopisano
Pisano, Tano

(Text escrit originalment en castellà).

Sóc pintor: res més! Sempre he pintat. No em considero un artista (no m'interessa). De la pintura tinc una necessitat física i mental, els intel·lectuals diuen que la pintura està morta. 

O sigui que jo també (Sic!). 

Criminals! 

Quan dic: jo pinto, em miren com una troballa arqueològica. 

En els darrers 70 anys han nascut altres llenguatges: fantàstic! Però per què negar la Pintura? 

Per exemple el cinema, que conté tants llenguatges, mai l'ha negat, és més, s'inspira en ella. 

A aquestes noves llengües els falta la tradició artesanal, no es pot parlar de mètode, de tècnica, i així doncs els crítics quan parlen de les obres no escriuen ja sobre els mitjans expressius, ¡sinó només sobre el concepte! 

Els intel·lectuals purs han decidit que tots podem fer art, que tots tenim alguna cosa a dir i que en conseqüència som tots artistes, per això les complicacions tècniques de la pintura, escultura, etc. no serveixin per a res. Serien només un obstacle per expressar el concepte. 

I si en la música s'eliminés la tècnica? 

Llavors, si tots som artistes, per què Louise Bourgeois ven una obra seva per 10 milions d'euros i un mecànic o un fruiter no? 

Louise Bourgeois: un concepte! Per exemple, una habitació on en el centre hi ha una guillotina: estèticament no hi ha cap problema. Simplement és una habitació bruta amb una guillotina bruta. 

El concepte és: la guillotina fa un tall entre el seu passat a la vella França i el seu present als Estats Units. 

Però a qui li interessa aquest personalíssim* concepte? 

Ètica i socialment, què vol comunicar? Per no dir estèticament. Podia fins i tot dir que la guillotina serveix per tallar un camembert de Normandia o tallar en rodelles un pernil de Bayonne. 

I per què cada un d'aquests conceptes ha de ser explicat? 

Llavors jo, Tano Pisano, què faig? Segueixo pintant? 

És clar que segueixo pintant! Als nassos d'aquests stre ... ganoff. 

Direu que estic enfadat; és clar que estic enfadat: fa 50 anys que pinto, que he tingut també altres oficis per no perdrem en el comercial, i ara em diuen: no, estimat, la pintura està acabada (Has been). 

Però jo vaig sempre més cap enrere per sentir-me més modern. La voluntat de reconstruir un llenguatge pictòric destruït per la classe intel·lectual. Cal aprendre de nou l'alfabet pictòric per reutilitzar aquesta llengua meravellosa, tornar a la senzillesa. 

La senzillesa no provoca escàndol, ni moda. 

Com mediterrani la senzillesa m'obliga al volum, a la densitat. 

Penso en Roberto Longhi: "... cada vegada que l'art pateix una saturació històrica, la densitat se li afegeix combinant o imposant-se a la recerca del moviment, per dir-ho amb claredat, és el que representen els Grecs davant els Egipcis, el Gòtic davant el Romànic, l'arquitectura barroca enfront de la del Renaixement ... al cercle el succeeix l'el·lipse* ". 

Jo formo part del cercle. 

Com italià segueixo l'escola que va de Duccio a Masaccio ia Sironi, de Morandi a Burri. 

Per a les modes contemporànies la referència a la tradició està considerada acadèmia (opinió molt romàntica i molt acadèmica). 

La pintura és tradició i memòria. 

Defensar la pintura per al pintor és la seva dignitat d'artesà. 

La protecció d'una cultura nacional negada per un internacionalisme d'avantguardes que pretenen representar elles soles la nostra època. 

No sóc un lamentable nacionalista, però culturalment si. 

Sebastiano del Piombo i Antonello dóna Messina o Boccioni i Burri podien ser només italians. D'altra banda, com Dürer i Grünewald només podien ser alemanys. 

El problema és que avui es consagra* només el soroll i les ganes d'escandalitzar (epatar a l'original) 

Epatar a qui? ¿Als nous rics? 

Epatar amb òrgans sexuals i sang per tot arreu? 

Els nous rics i la classe benestant no necessiten això. Podrien acostar-se  sense por a la veritat, a la senzillesa, a la poesia. 

Els intel·lectuals que defensen aquesta forma d'art que porta a l'aridesa del "cretinisme patològic" explicant a través de "mastrurbacions intel·lectuals" encara més àrides. 

Sembla que assistim a un conflicte. Vanguardia contra Acadèmia. Però quina Acadèmia? 

Això servia, i tampoc massa, en els temps de Manet, quan es deia que Ingres era Acadèmia. 

"No hi ha un pintor més modern que Ingres" (Picasso). 

El conformisme d'avantguarda empeny a pintar quadres enormes amb colors que degoten cap avall i cal·ligrafies de bon gust o que provoquen disgust. 

Pintura dóna cavallet monumentalitzada *. 

S'ha intentat intel·lectualitzar la pintura fins a destruir-la. 

I després hi ha les instal·lacions que com deia Gombrich: "Tenen l'esperit de bromes d'estudiants" i demanen una participació de públic disneylià. 

Tècnicament l'instal·lador és un bricoleur

Les musiquetes d'avantguarda, sempre iguals en les performances, els vídeos, els documentals televisius d'art, són com les músiques que se senten sense que ens n'adonem als restaurants de luxe o a les pizzeries, on l'etern fons de les quatre estacions de Vivaldi ens castiga monòtonament. 

Que en les pàgines culturals dels diaris es parli només de Francis Ford Coppola o Michael Jackson; que no es parli d'art sinó que s'anunciï només el que ha fet tal, que aquí o allà exposa tal altre, que el mercat proposa allò altre ... 

Que es parli de pintors occidentals influenciats per filosofies orientals, i de xinesos, de moviments impressionistes, expressionistes, etc., Té un resultat dubtós. 

La cultura americana que segueix fascinant a tots els vells stre ... ganoff del 68 que es consideraven maoistes i llegien a Charlie Brown. La poesia que ja no interessa a ningú, etc. 

Les ganes i el plaer de dibuixar una poma. Aquest és el resultat!

TANO PISANO

*Traduccions literals del text original en castellà.

Si en voleu saber més cliqueu aquí

EXPOSICIÓ DRACS

Pintura Catàleg d'artistes Fotografia

MonsePla
Pla, Monse

Monse Pla neix a Barcelona. Deu la seva formació artística a l'Escola d'Arts Aplicades Massana. Després de 1977 Monse Pla ha exposat en nombroses sales, col·laborant al mateix temps en revistes, ràdios i televisions, sobre un tema que el porta al cor: la preservació dels arbres i la protecció de la Natura, i per salvaguardar, a la qual és profunda i activament compromesa. D'altra banda, és a través dels seus llenços que transmet els seus sentiments, nascuts de la contemplació de la Natura, en particular del mar. Actualment, treballa al seu taller de la Costa Brava, al cim d'un penya-segat sobre el mar, a Llançà.

Paral·lelament a la seva carrera artística, la pintora està compromesa i assumeix importants responsabilitats dins les associacions dedicades a la protecció i preservació de la Natura; col·labora també en nombroses revistes, conferències, i participa a programes de ràdio i televisió.

Podem qualificar, la trajectòria pictòrica de Monse Pla com d’abstracció lírica, receptiva a resumir suggestions figuratives de la Terra cap al Cel, d'allò relatiu vers l'absolut. L'artista utilitza les aquarel·les evanescents, i ens convida a participar a les seves vistes penetrants.  

Si en voleu saber més cliqueu aquí

Pintura Catàleg d'artistes

JosepPlajaLpezprimerpremio-1
Plaja, Josep

Josep Plaja López (Palafrugell, 1955) va estudiar Belles Arts a l'Escola Massana de Barcelona. Ha realitzat diverses exposicions col·lectives i individuals a Madrid, Barcelona, Girona i el Baix Empordà. Ha guanyat, també, diversos premis en modalitats de pintura ràpida i pintura.

Si en voleu saber més cliqueu aquí

Pintura Catàleg d'artistes

AugustPuig
Puig i Bosch, August

Barcelona, 1929 - Monells, 1999

BIOGRAFIA I EXPOSICIONS PRINCIALS

1929: Neix l’1 d’abril a Barcelona. El seu pare, Lluís Puig Barella, és professor a l’Escola del Treball i pintor. La mare, Concepció Bosch Feliu, mestre de l’Escola Montessori.

1945: Coneix a Joan Miró. Es matricula a l’Institut Français de Barcelona.  Pierre Vilar i Pierre Deffontaines l’animen en la seva carrera de pintor. 

Primeres pintures a l’oli. Obres a l’aquarel•la i al pastel d’influència fauve i picassiana, substituïda ràpidament per les de Klee, Kandinsky i Miró. 

1946: Juntament amb els pintors Joan Ponç i Pere Tort i l’escultor Francesc Boadella, participa en la considerada primera mostra de tendència netament avantguardista de la postguerra a Els Blaus de Sarrià presentada pel poeta J.V. Foix. 

Obté el primer premi de l’Exposició Internacional Unión Arte de Bilbao. 

1947: Treballa en grans teles i acaba el seu poema pictòric L’Artandal.

Comença una etapa on es refon surrealisme i abstracció.

A l’octubre arriba a París després d’haver obtingut la primera beca de pintura del Cercle Maillol de l’Institut Français.  

Treballa en les sèries Le Concert de Paris i Simfonia del Temps i de l’Espai.

1948: “París era una festa i jo tenia divuit anys”. 

Participa a l’exposició Les Mains Éblouies, Galerie Maeght, Paris.

Fa la sèrie en gran format: “Jeu de Guerre”, “Hecatombe”.

1949: L’acadèmic José Antonio Maravall organitza la seva primera exposició individual al Colegio de España de la Ciutat Universitària de París. El text del catàleg és de Bernard Dorival, conservador del Museu Nacional d’Art Modern de Paris. 

És l’any dels gouaches “algerians” de gran colorit sobre paper.

1950: Exposa a la Galerie Messages, Paris. 

Deixa enrere qualsevol al•lusió a la figuració.

1954:  Realitza exposicions a Estocolm i tres altres ciutats sueques. 

1955: Exposa per primera vegada a la Galeria Frankfurter Kunstkabinett, Frankfurt, Alemanya. Olaf Hudtwalcker és ja representant seu. 

1956: Rep la visita de Hedwig Marbach a Barcelona, amb qui signa un contracte per cinc anys.

Comença un període d’intens i fructífer treball en el cercle artístic i intel•lectual de Barcelona alhora que passa temporades a diferents països de l’Europa de la postguerra, on exposa en privat la seva obra. Destaca l’exposició individual a través del grup d’avantguarda Club 49, amb presentació a càrrec de l’historiador i crític d’art Alexandre Cirici Pellicer. 

1962: Primer viatge a Londres , on participa en l’exposició Modern Spanish Painting, organitzada per la Tate Gallery. 

Exposició individual al recentment creat Museu d’Art Contemporani de Barcelona, ubicat a la Cúpula del Coliseum. Text del catàleg A. Cirici Pellicer.

Pinta la sèrie Explosions (olis sobre cartolines de grans dimensions). 

1963: Primera retrospectiva a la Kestner Geselschaft de Hannover, organitzada per l’historiador de l’art Dr. Wieland Schmied.

Pinta la sèrie Tauromáquia, basada en el poema de F.García Lorca Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías.  

1964: Presentació a càrrec de l’historiador de l’art i galerista Dr. Ewald Rathke de “Stierkampf”/Tauromàquia a la Franktfurter Kunstverein, amb obra de Goya,  Picasso i August Puig 

Presenta la Suite Othello al British Institute de Barcelona. 

L’escriptor i crític d’art Cesáreo Rodriguez Aguilera presenta el recentment enllestit Retablo del Duende, In Memoriam Carmen Amaya al Col•legi d’Arquitectes de Barcelona.

1965: Participa en l’exposició Hommage à Sartre, a l’Institut Français de Barcelona (es repetirà el 1994). 

Presentació del retaule Olympia 1964, dedicat a l’atleta i amic Abdón Pamich (medalla d’or a l’Olimpíada de Tòquio),  a la Bienal de “El Deporte en las Bellas Artes”, Barcelona.

1967: Guanya el Premi Rainier III (Prix International d´Art Contemporain de la Principauté de Monaco). 

1969: Estrena del ballet Els cinc continents de Joan Guinjoan amb projeccions d’August Puig, al Liceu de Barcelona. 

Pinta la sèrie San Francisco.

1970: Exposició a la galeria Märkisches Museum Witten, Alemanya. Text del catàleg Dr. Nettman.

Acaba les sèries Ebre 1938 i Cosmobiografies.

1974: Signa un contracte d’exclusiva amb el galerista barceloní Manuel Barbié, a la galeria del qual s’organitza una important retrospectiva sobre l’artista de la seva producció entre 1960 i 1970.

Participa a l’exposició Cinco abstractos catalanes a la Galeria Matisse, Barcelona.

1975: El Museu d’Art Contemporani, Eivissa organitza l’ Antològica 1945-1975. Text del catàleg  a càrrec de J.Eduardo Cirlot.

 1976:      Participa a la Fira Internacional d’Art Basel-Galerie Marbach, Suïssa. 

Exposició a la Galeria Lúzaro, Bilbao. Text del catàleg J. Eduardo Cirlot.

1977: Exposició antològica, fora de concurs, a la Biennal de São Paulo, on acudeix com a representant d’Espanya.

1979: La Galeria Dau al Set de Barcelona organitzar una antològica de l’artista. Text del catàleg A. Cirici Pellicer.

1980: Exposa a la Galeria Marbach, Berna.

1982: Antològica a Heppenheim, Alemanya.

1983: Realitza el tríptic Mascares que formarà part de l’exposició itinerant en homenatge a Charlie Rivel amb fotos de Francesc Català Roca

 1985: Participa a Homenatge a Joan Ponç de la Galeria Dau al Set de Barcelona.

 1986: Firma un contracte amb el galerista Miquel d’Agusti (MDA, Helsingborg, Suècia). 

Inicia uns anys d’intens treball al seu taller de Monells amb sovintejats viatges i una important activitat expositiva. Destaca la seva participació a Arte Español en Nueva York 1959-1970, Col•lecció Amos Cahan, a la Fundació Juan March, Madrid, Caixa de Barcelona, Barcelona i Girona.

1990  El Museu de l’Empordà de Figueres li dedica l’exposició monogràfica August Puig, els anys de París 1947-1953.

Durant els anys 90 participa en les exposicions col•lectives al voltant de l’art d’avanguarda al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona, al Centro Atlántico de Arte Contemporáneo de Las Palmas de Gran Canaria i al Centre Cultural de la Fundació "la Caixa".

1991: Publicació de “August, memòries d’un pintor”. Edició catalana: Palafrugell Art, 1992.

1992: Participa a l’exposició Ciudad de las cenizas: homenaje a Luís Bunuel, Teruel.

1994: Participa a Hommage à Pierre Deffontaine, Institut Français de Barcelona.

1995: S’edita el llibre Corrida, basat en la sèrie Llanto por Ignacio Sánchez Mejías.  

Fa la sèrie Cuatro Duendes de Lorca.

1996: Participa a: Centenari de La Bohème. Artistes per Puccini, Galeria Horizon de Colera.

Homenatge a Walter Benjamin. Ex-libris, Goethe-Institut de Barcelona.

1997: Presentació del llibre Corrida a l’Instituto Cervantes de Paris

1999: Mor el 25 d’octubre  a Monells.

2000: August Puig, exposició comissionada per Maria Lluïsa Borràs. Centre d’Art de Santa Mònica.

2001: Exposició Antològica,  Museu de l’Empordà, Figueres.

2003: L´Informalisme a Catalunya i la seva evolució, a cura d’Arnau Puig, Sala Moncunill de Terrassa i Galeria D´Art Arcadi Calzada, Olot.

August Puig, Espai d’Art Jaume Pahissa, Palamós.

2006:  Homenage a August Puig a la II Feria MarbArt, Marbella.

L’Informalisme a Catalunya 1957-1967 a cura de Joan Gil, Museu Morera, Lleida i Fundació Caixa de Tarragona.

2008: August Puig, Sala Parés, Barcelona. Text del catàleg  Maria Lluïsa Borràs.

2009: August Puig, Grans Formats, Casa de Cultura, Girona.

2014:        August Puig 1929-1999. La fuerza del Color, Museo Gustavo Maeztu, Estella.

2015: Exposició: Olja & Metall. August Puig – Christian Berg, Galeria MDA, Helsingborg, Suècia.

2016: Signatura del conveni amb la biblioteca de Palafrugell per a la donació de dues peces al fons d’art Arteca i d’ una col.lecció d’un centenar de llibres d’art de la seva biblioteca particular. 

Exposició Simfonia dels temps i els espais a la sala de la biblioteca de Palafrugell

 

Pintura Catàleg d'artistes

home1
Radresa, Floreal. -FLOREAL-

Perpinyà, 1946 - Palafrugell, 1997

Malgrat tota biografia sempre reservi sorpreses inesperades, girs feliços o dramàtics que ningú hauria pogut imaginar, hi ha començaments que de seguida hom intueix que hauran de marcar necessàriament el curs de la història que resta per escriure. El cas de Floreal (Perpinyà, 1946 - Palafrugell, 1996) podria resultar paradigmàtic: ell va ser un d’aquells nens nascuts a l’exili francès -com sabem, no sempre acollidor- i que mig per fortuna i mig per imperatiu familiar es va haver de formar en un ambient àvid de cultura i coneixement -cal enfortir la identitat a l’exili-, necessitat de reflexió política i diàleg en uns temps els de postguerra, no cal dir-ho, extremadament moguts.  

De filiació llibertària per via materna, el Floreal de l’exili va aprendre ràpid el caràcter relatiu de les fronteres així com la multitud de perversions que s’amaguen rere tantes convencions aparentment inòqües; sense anar més lluny, va haver de conviure amb la idea perversa de saber-s’hi estranger a totes les seves cases amb l’excepció tardana del seu Palafrugell definitiu.

La resta de la biografia de Floreal, com dèiem, és un desenvolupament extremadament coherent de tot allò que el destí ja havia fixat com a irreversible: el nen de l’exili es va convertir, encara de forma involuntària, en un nòmada arrossegat pels pols d’una família dividida i, només després, va esdevenir l’artista que tornaria al seu país natal, a prop de les arrels paternes -els Radresa de Palafrugell- i maternes -els Isgleas de Sant Feliu de Guíxols-. Molt amic dels seus i polemitzador insaciable, va consagrar la resta de la seva existència a l’elevadíssima empresa de no trair-s’hi mai a ell mateix.

Eudald Camps,  Crírtic d'art

Si en voleu saber més cliqueu aquí

Pintura Catàleg d'artistes